diumenge, 1 de març de 2015

Floreixen els motius

Floreixen els motius.
Tu també ho coneixes, n'estic segura. Tu també has sentit aquella felicitat tonta i simple. —Si no ho has sentit mai, t'ho desitjo.
Quan floreixen els motius. I els motius són el menys important. Es tracta, simplement de recuperar la vida. Tan senzill. Tan valuós.
I somrius perquè sí, i saps que el que tens no té preu. I crides. I mires, i observes davant teu la blava eternitat de la mar, i respires la frescor de la muntanya. I ho veus tan clar: floreixen els motius.
I la força neix sola i sorgeixen els camins.

I res no et pot parar.
I res no et pot fer caure.
I res no et pot apagar, quan floreixen els motius.



dilluns, 16 de febrer de 2015

¿De qué estamos hechos...?

Estamos hechos de trocitos,
de trocitos de ciudades,
de pedazos de mar y de montaña.

Estamos hechos de soledad,
de los que algún día amamos.
De nuestro primer beso
y de los últimos.

De las primeras impresiones
y de las que no se olvidan.

Estamos hechos del tren que perdimos
de aquellos nos y de menos síes.
Y de sonrisas y de llantos.
De más sonrisas, de hecho.

Estamos hechos de todo ello,
de recuerdos, de pasado, de futuro.

Sobretodo de sonrisas y de futuro.

Primers ametllers florits



dilluns, 2 de febrer de 2015

Desde la distancia

No te engañes. La culpa te seguirá persiguiendo hasta el resto de tus días. La culpa que llevas a cuestas desde hace años. La culpa y la rabia. Te perseguirán y por mucho que te empeñes en seguir adelante e intentes ignorarlas: ellas estarán ahí.
Estarán ahí para recordarte lo que tuviste y mandaste a la mierda. Estarán ahí para demostrarte cada día que nunca vas a conseguir ser feliz. Y mientras una vez y otra te esfuerces por recobrar las riendas de tu vida, o la culpa o la rabia te ganarán el pulso una vez más.
Y te roerá el remordimiento y desearás que la tierra te trague.
Y así te acompañarán siempre, por desgracia, la culpa y la rabia.


Y yo, que seré un mero espectador, ya no podré hacer nada. Y no te escribo desde la culpa o la rabia. Te escribo desde la distancia...

dimarts, 27 de gener de 2015

Nada está perdido...

Encara no entenc com vaig poder arribar a creure'm tot allò. Com vaig poder arribar fins i tot a odiar-me. Per no ser suficient. Peruquè jo mai no era suficient. Sempre hi havia peròs.

El que més greu em sap, ja no és haver-me apartat de mi mateixa. El que em sap més greu és el fet d'haver-me apartat de tota aquella gent que m'estima. Que m'ajuda a aixecar-me cada cop. I amb cada cop.
Ara mateix, em semblaria impossible permetre-ho. No sé que hagués pogut passar si aquella línia que traçava amb vehemència, però subtilesa, s'hagués fet més i més gran. Tan gran que m'hagués impedit veure el que tinc. Segurament si això haguès passat, ara mateix no estaria escribint. Perquè hauria deixat de fer-ho definitivament. També hauria deixat de somriure, de sortir, de gaudir.

Hauria d'eixat de fer tantes coses, si aquella línia s'hagués eixamplat més...
Però el que ara compta és que "nada está perdido si se tiene el valor de proclamar que todo está perdido y hay que empezar de nuevo". (Cortázar)
Gràcies per haver-me plegat.


dimecres, 21 de gener de 2015

Barcelona

I que la propera vegada que torni a fer les maletes, no sigui per necessitat, sinó per gust.
Que el proper cop que les desfaci només sigui, com ara, per començar una nova aventura.

Encetem Barcelona!




Tan sovint, en la nostra existència, ens sembla que som a un nou principi... Tenim tants principis... Potser la vida és un infinit repetir de principis.
—Anna Murià (Barcelona 1904-Terrassa 2002)

dimecres, 14 de gener de 2015

Un tast de malenconia i records















I el temps passa més lent quan mires per la finestra.


TODAS LAS CIUDADES, Estel Solé



Todas las ciudades perdonan
las fallidas promesas de regreso,
los gritos de odio y las falsas huidas.
Nos guardan en sus plazas nuestra historia;
saben que al cruzar ciertas esquinas,
al corazón se le olvidará un latido
porque en todas las ciudades, la piel
recuerda y se eriza al volver a pisar
las mismas calles donde sufrimos un accidente,
donde nos despedimos,
donde cada vez que pasamos,
unos labios vuelven a besarnos
y nos vuelven a salvar la vida.



Colònia 

dissabte, 3 de gener de 2015

2015


El 2015 serà un bon any. És d’aquelles coses que un pot pressentir en començar l’any. Se saben. Un s’obliga  a pensar que l’any vinent serà millor que l’anterior.
Suposo que em faltarà temps per fer tot el que vull fer, però no són propòsits. No, són somnis a complir, són metes i són destins. El 2015 serà un viatge. Serà el viatge.
Els destins:
-Visitar un país diferent, exòtic
-Començar a tocar la guitarra
-Acabar, al menys, una llibreta de viatges
-Augmentar la col·lecció de llibretes
-Tastar noves cerveses
-Anar d’acampada
-Fer una travessia
-Mein Deutsch verbessern, natürlich. Es kommt nie zum Ende…

D’aquí un any espero tornar a esta pàgina i haver-les ratllat totes!

“Vivir en el pasado significa levantarse adolorido, padecer por las penas de siempre.
Vivir en el pasado significa revivir el dolor una y otra vez. Cada mañana y cada noche, llevarlo encima. Sentirlo en las venas, supurar dolor.
Vivir en el presente es olvidar.” 
Ann*